Abocats i abocades a la finestra de la vida la veiem passar com a espectadors i espectadores ,sense ,de vegades, gosar intervenir-hi per por, per prudència, per covardia per vés a saber què....i passen les hores i passen els dies i passen els mesos i la vida també continua passant per davant de la finestra......I quan volem avançar camí ja no hi som a temps. De vegades tardem anys a comprendre que la vida és per viure-la no per mirar-la ni per observar-la....De vegades triguem molt a comprendre que no podem caminar amb les sabates d'una altra persona...hem de caminar amb les nostres i fer el nostre camí....En algunes cruïlles ens hi podem aturar una mica però no hem de fer un camí que no és el nostre.....I si això suposa deixar enrere miratges, il·lusions il·luses i relacions caduques hem de tenir prou coratge per seguir endavant...amb el cap ben alt , trepitjant fermament ....el terra del nostre camí personal.
Les teves interpretacions dels quadres em deixen bocabadada... Saps posar en paraules allò que els altres amb prou feines intuim.
ResponEliminaUna síntesi magnífica del que hauria de ser el nostre propòsit vital.
ResponEliminaMalauradament, sempre no és possible dur-ho tot a terme, veritat?
Coses2 moltes gràcies.crec que exageres però gràcies...
ResponEliminaSí Mireia no sempre és possible passar de les paraules als fets però bé es tracta d'intentar-ho. Gràcies pel comentari.